El Recinte Modernista participa al 48 h Open House 2020 oferint la possibilitat de visitar el Pavelló de Sant Salvador amb els arquitectes responsables de la seva rehabilitació, Carles Gelpí i Àgata Buixadé. Les entrades van esgotar-se d’immediat, però entrevistem Gelpí perquè coneguis com van ser els treballs de recuperació de l’edifici.
El Pavelló de Sant Salvador va ser el primer edifici de l’hospital modernista que va entrar en funcionament l’any 1916. Al llarg de gairebé un segle va acollir una intensa activitat sanitàri, i l’últim servir hospitalari que va acollir va ser la Unitat de Cures Intensives. El 2009, després del trasllat de l’activitat mèdica al nou edifici de l’Hospital de Sant Pau, el pavelló va quedar buit, però amb totes les marques evidents del seu passat assistencial.
En quin estat es trobava el pavelló quan us veu fer càrrec de la rehabilitació?
Després de més de 80 anys de successives reformes, amb instal·lacions externes que creuaven les façanes, altells interiors encastats als paraments, forats d’ascensor enmig de voltes i distribucions interiors que responien a necessitats canviants, l’edifici s’havia convertit en un contenidor; un volum tancat on s’havia encabit qualsevol ús sense contemplacions. L’aspecte era el d’un edifici sense valor, maltractat durant molts anys.
Quin era l’objectiu que volíeu aconseguir amb la rehabilitació?
Hi havia un objectiu principal: marxar del pavelló deixant-lo en el mateix estat que tenia quan Domènech i Montaner el va acabar. Que no es notés la nostra intervenció en un patrimoni tan preuat. Pot semblar poc ambiciós, però la complexitat de deixar -aparentment- igual un pavelló per a malalts de 1902, l’any 2018, amb la quantitat d’instal·lacions que exigeix un espai expositiu, no és gens senzill. Volíem deixar intocat tot el perímetre de l’edifici i que els nous usos culturals es concentressin en “mobles o escultures” col·locats al centre de les diferents dependències.
Teníem, però, un altre propòsit: fer que l’edifici fos el més confortable, eficient i sostenible possible. Per això, les instal·lacions són de màxima eficiència, els tancaments nous (les finestres i la coberta) són altament aïllants, el consum d’aigua és mínim i els materials emprats són de producció local, reciclables i de baix manteniment.
Quines van ser les majors dificultats amb les que us vau trobar?
En primer lloc, retornar l’envolupant (façanes i cobertes) al seu estat inicial de solidesa estructural i aspecte estètic. Així, es varen haver de reconstruir molts trams de façana de pedra, obra de fàbrica i ceràmica vitrificada, i substituir trams d’estructura metàl·lica (molt oxidada) per estructures d’acer inoxidable (el llanternó de la cúpula de la sala de dia n’és un bon exemple).
Després, a l’interior, es va haver de consolidar i reforçar l’estructura metàl·lica, i també els murs i els sostres de voltes. Ho vam fer emprant formigons d’altes prestacions per no modificar els gruixos i nivells dels pisos. També es van restituir els revestiments ceràmics (amb totes les variacions possibles de ceràmica esmaltada) i es van adaptar els espais diàfans als nous usos museogràfics, adoptant les mesures de seguretat i confort de les normatives vigents.
Què és la certificació LEED que va obtenir el pavelló després de la rehabilitació?
El certificat LEED GOLD obtingut al 2017 és el reconeixement d’haver aplicat a l’obra mesures orientades a l’estalvi energètic, la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient. La certificació LEED puntua les actuacions realitzades en matèria d’eficiència en el consum de l’aigua, l’ús d’energies netes, materials i recursos sostenibles, qualitat de l’aire interior i la innovació i sostenibilitat local i de l’entorn. La puntuació total que va obtenir l’obra acabada va ser de 66, quan el barem que correspon a la qualificació GOLD oscil·la entre els 60 i 79 punts.
Com s’aconsegueix que un edifici de principis de segle, Patrimoni Mundial, obtingui la certificació LEED?
En aquest cas, l’edifici preexistent tenia algunes mesures avançades a la seva època per fer circular l’aire del pis inferior cap al superior i d’aquest, per unes xemeneies, cap a l’exterior. Vàrem poder aprofitar aquests passos i els espais sota coberta per fer funcionar la climatització de la gran sala del primer pis i, així, mantenir el nostre objectiu principal. Aquesta manera d’intervenir en el patrimoni implica conèixer molt bé tots els racons de l’edifici, el seu comportament estructural i tèrmic i estudiar molt detalladament cada problema per adoptar la solució que sigui més eficient i menys intervencionista. Això implica tres coses: estima, temps i experiència. I cal entendre que l’estima per l’objecte construït (no voler-lo canviar, no fer-li mal i, sempre que es pugui, millorar-lo) demana dedicar molt de temps a proposar diverses maneres d’actuar i descartar les que són menys eficients, més intervencionistes o més visibles. Les desenes de propostes que es van fer són fruit d’una dilatada experiència en intervencions de rehabilitació que -sempre- tenen com a objectiu últim donar una nova vida a un edifici patrimonial.
El Pavelló de Sant Salvador és avui un gran espai expositiu que et permetrà recórrer la història centenària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la trajectòria de Lluís Domènech i Montaner. Vine a visitar-lo i aprofita, de pas, per comprovar com ha recuperat el seu aspecte original, tal com Domènech i Montaner el va projectar.